Tot i que els països que formen la regió de l'Europa Meridional no tenen una història única i comuna, si que ha tingut lloc un seguit de contactes entre les diferents regions. A partir de les relacions i intercanvis, principalment comercials, que hi ha tingut lloc al llarg dels anys i que han constituït uns trets culturals comuns entre aquests territoris. Per a Michael Haffernan a, The historical geography of an idea,, durant l'antiguitat el mar mediterrani era el centre del món, el qual es considerava com a indetitat única hegemònica i no tant Europa com a concepte. Amb el cristianisme s'expandeixen els terriotris que configuren aquesta identitat comú que comparen des de la Mediterrània fins el territori bizantí.
Així doncs, el mar mediterrani és
l’eix principal que uneix les regions de l’Europa Meridional, i és a través de la relació entre els pobles meridionals que sorgeixen uns
trets culturals comuns. En aquest cas, podem parlar d’una regió o àrea cultural, ja que es tracta d’un territori geogràfic amb una relativa homogeneïtat cultural. Es tracta d’un concepte ambigu, per tant, és essencial fer una breu explicació sobre quins paràmetres hem utilitzat per afirmar que Europa meridional gaudeix d’una certa homogeneïtat cultural. La regió esmentada comparteix símbols, valors, normes, models d’organització, coneixements, objectes, etc que constitueixen la tradició, el patrimoni i la forma de vida d’Europa meridional.
Els aspectes culturals de la regió d’Europa meridional estan arrelats a la cultura grecoromana, i la seva herència va nodrir les civilitzacions dels pobles del sud d’Europa. Tant la civilització grega com la romana, van produir una gran riquesa cultural, i la proximitat amb el mar mediterrani va permetre la seva expansió. Tots els països integrants de la regió d’Europa meridional tenen contacte amb el mar mediterrani, així doncs, en el seu moment també van resultar ser influenciats per la cultura grecoromana. A més a més, a banda de la influència grecoromana, també va rebre un paper important la proximitat amb el mar mediterrani, ja que va contribuir a l’intercanvi d’aportacions culturals entre els països de l’Europa meridional. Així doncs, es creà una cultura pròpiament mediterrània entre les civilitzacions del sud d’Europa.
En primer lloc, un exemple clar d'aquesta hegemonia cultural pròpiament mediterrània, és la dieta. Segons la Fundació de la Dieta Mediterrània, la dieta mediterrània és una “valuosa herència cultural que representa més que una simple pauta nutricional, rica i saludable”.
Aquesta fundació, creada al 1996, fomenta els valors de la Dieta Mediterrània, els seus productes i el seu estil de vida. Sent un exemple de la importància social i cultural que se li han atorgat a aquesta forma de vida, aquesta institució fomenta la col·laboració amb altres institucions, centres d'investigació, universitats, empreses, productors i entitats d'àmbit nacional i internacional.
La seva web oficial ens dóna molta més informació sobre tots aquests aspectes com veiem aquí.
A més, és interessant el documental impulsat per aquesta fundació, el qual va ser el guanyador del premi internacional al millor documental Dieta Mediterrània en el marc del projecte Slowmed. Ja que ens disposa una síntesi gràfica de tots aquests conceptes.
La dieta mediterrània acull també un estil de vida pautat per les receptes, els productes primaris, les formes de cuinar, les celebracions i diverses activitats que s’arrepleguen al voltant de l’àpat, i els costums, entre altres coses. L’acte de menjar junts és un dels aspectes identitaris més fonamentals de les regions meridionals. Es tracta d’un moment de sociabilització, de cohesió social i d’enfortiment de llaços que conformen la identitat de la família, grup o comunitat. Aquest moment posa en relleu certs valors com el companyerisme, la hospitalitat, la creativitat, entre altres. Aquest aspecte immaterial forma part d’una clara identitat compartida per les civilitzacions d’Europa meridional. El 2013, La UNESCO va inscriure la dieta mediterrània dins la llista representativa del Patrimoni Immaterial de la Humanitat. En la següent web podem veure com la descriu aquesta i el seu conjunt representatiu: http://www.unesco.org/culture/ich/es/RL/la-dieta-mediterranea-00884
Malgrat existeixin diferències, el professor i nutricionista Gregorio Varela, distingeix que generalment als països del sud hi ha un consum elevat de fruites i verdures de temporada (respectant el ritme estacional), un alt consum de fruits secs i cereals, un elevat consum de peix, i la utilització freqüent l’ús d’espècies i condiments (que proporcionen molts micronutrients, que la transformen en una dieta molt rica).
La Fundació dieta mediterrània elabora un esquema sobre els elements qualitatius i quantitatius en la selecció d'aliments que hem d'incorporar a la nostre dieta diària. És l'esquema tradicional però adaptat al nostre estil de vida actual.
Cal destacar, però, que el principal tresor dins la dieta mediterrània és l’oli, es tracta de la principal grassa d’adició utilitzada a la cuina mediterrània. Aquest aliment ha perdurat durant segles a les receptes ja que proporciona un gust i un aroma únic als plats.
"L’oli d’oliva és un dels pilars més bàsics de la dieta mediterrània. Fa més de 6000 anys que es cultiva, i tant la civilització grega com la romana l’utilitzaven per les seves qualitats culinàries i medicinals".
- Utilitzar l'oli d'oliva com a principal grassa d'addició.
- Consumir aliments d'origen vegetal en abundància: fruites, verdures, llegums, xampinyons i fruits secs.
- El pa i els aliments procedents de cereals han de formar part de l'alimentació diària.
- Els aliments poc processats, frescos i de temporada són els més adequats.
- Consumir diàriament productes làctics, principalment iogurts i formatges.
- La carn vermella s'ha de consumir amb moderació i si pot ser com a part de guisats i altres receptes.
- Consumir peix en abundància i ous amb moderació.
- La fruita fresca ha de ser els postres habituals, i postres dolços s'haurien de consumir ocasionalment.
- L'aigua és la beguda per excel·lència en el mediterrani. El vi s'ha de prendre en moderació i durant els àpats.
- Realitzar activitat física durant tots els dies, ja que és tant important com menjar adequadament.
Al voltant de la idea de la cuina Mediterrània s'ha generat una mitología específica, sobre que és la més saludable. No tant sols per la utilització d'aliments frescos, sinó també per la vida equilibrada i sana que se'n desprèn, com l'hàbit regular de fer exercici físic en la vida quotidiana, la socialització alhora de compartir àpats, entre altres coses. Les dietes consumides en les regions mediterrànies han estat, des de sempre, de gran interés ja que s'ha observat que la dieta mediterrània ha ajudat a la prevenció de malalties del cor i de circulació, que tenen poca incidencia en aquestes regions. Un altre factor a destacar és que l'esperança de vida, en aquesta regió, és de les més altes del món.
A més, la cuina Mediterrània és un aspecte cultural que vincula la regió amb Àsia i Àfrica, ja que la conca del Mediterràni acull també regions del nord d'Àfrica i d'Àsia occidental.
En segon lloc, l'altre exemple que volem destacar és la construcció del concepte d'art mediterrani. Tot i això, les denominacions
historiogràfiques d’art mediterrani o estil mediterrani són ambigües, ja que
inclouen un ampli ventall d’estils artístics que s’han associat a la cultura i
a la civilització mediterrània, a partir de criteris geogràfics i conceptuals.
Per entendre aquesta
idea d’art Mediterrani farem referència al que diu Georges Duby, en el seu
llibre, Los ideales del Mediterráneo:
“La idea de arquitectura mediterránea
empieza a emplearse en el período de entreguerras, es decir, entre la Gran
Guerra europea del 1914 -1918 y la Segunda Guerra Mundial del 1939- 1945. Es en
aquel clima de profundos trastornos del mundo occidental cuando, desde
diferentes sectores, aparece el deseo de identificar y de perfilar algo que se
llamará arquitectura mediterránea. Si repasamos cualquier libro de historia del
arte y de la arquitectura, veremos que en realidad habitualmente hablan de
arquitectura griega, arquitectura helenística, arquitectura romana,
arquitectura visigótica, del renacimiento, del barroco, pero no suele haber
ningún capítulo que se titule arquitectura mediterránea. Por consiguiente, no
es una noción que haya existido siempre, ni es el resultado de alguna exigencia
permanente. Es probable que muchos de los elementos que en la actualidad más
fácilmente identificamos con mediterraneidad hayan sido nombrados en otras
épocas con otros nombres: se ha llamado arquitectura clásica, tradición
clasicista, tradición vernácula o tradición de los pueblos del Mediterráneo,
etc. Y no es sino cuando aparece cierta necesidad de identificarse
específicamente cuando se empieza a hablar de unos rasgos característicos del
Mediterráneo.” (1997: 462).
Així doncs, l’autor
creu que:
“desde muchos lugares distintos se ha
empezado a preguntar qué sería lo específico de una arquitectura mediterránea.
¿Y por qué las cosas suceden así? Porque, en mi opinión, el deseo de
identificar unos rasgos propios de una arquitectura o una tradición
mediterránea nace, sobre todo, como antídoto, como corrección, incluso diría
como reacción frente a la arquitectura que llamamos del movimiento moderno”. (1997: 464).
Entenem que l’art
mediterrani està format per una agrupació d’estils artístics, que es configuren
en diferents èpoques i en diferents territoris, però dins de la situació
historiogràfica del que s’entén per a població i cultura mediterrània. Per tal
de calcificar aquests estils d’art que entren dins la concepció d’art
mediterrani ho ordenarem per períodes i estils.
En primer lloc, en el
període de la Prehistòria, l’art que
s’ha entès com a mediterrani[1] és:
-
Art rupestre mediterrani o llevantí, de l’arc de la Península
Ibèrica i en contraposició a l’art franc-cantàbric.
-
Art rupestre de l’arc mediterrani de la Península
Ibèrica a Almeria.
-
Art rupestre de l’arc mediterrani de la Península
Ibèrica a la Comunitat Valenciana.
-
Art Megalític [2], difós principalment per
les illes del Mediterrani i prolongada des de l’Estret de Gibraltar fins a la
Bretanya i Anglaterra.
En segon lloc, l’art de l’Edat Antiga en destaquem els diferents
estils d’art de les antigues civilitzacions mediterrànies:
-
Art egipci
-
Art de l’antic Llevant mediterrani
-
Art dels hitites
-
Art fenici
-
Art cartaginès (hereter de l’anterior)
-
Art grec, inclou les civilitzacions prehel·lenístiques
-
Art romà, inclou les civilitzacions preromanes, és a
dir, l’art etrusc.
-
Art ibèric
La majoria dels estils
artístics d’aquestes civilitzacions es caracteritzen per la utilització de la
pedra, utilització de grans blocs i sistemes constructius de sòlides columnes.
A més, l’arquitectura civil estava destinada a la construcció de cases, palaus,
fortaleses, muralles... dels quals, n’han perdurat molt poques restes. Pel que
fa a l’escultura i la pintura, es caracteritzaven per l’elaboració de figures
juxtaposades, col·locades en plans superposats. A més, les imatges es disposaven
a partir de criteris jeràrquics, seguint models estereotipats amb un caràcter
simbòlic o màgic.
Cal dir que a partir del
segle IX i VII a.C. els grecs van exercir de mediadors entre la influència
orientalista i al resta del món mediterrani, a partir de la colonització i el
comerç. El cas dels fenicis va ser diferent, aj que era un poble que posseïa el
seu propi art oriental d’estil principalment egipci.
Seguidament, l’Edat mitjana és un període de gran
expansió espacial. L’art medieval es caracteritza per expressar-se a partir de
diferents mitjans i diverses disciplines, tècniques i gèneres artístics, com: l’arquitectura,
l’escultura, l’orfebreria, els frescos, mosaics... Les arts anaven lligades al
concepte de gremi i ofici. Així doncs, destaquem coma art mediterrani medieval:
-
Art bizantí
-
Art islàmic
-
Arts sincrètiques, com el cristiano-musulmà, el
mossàrab, el mudèjar i l’àrab-normand.
També l’art Romànic
relacionat amb l’art Romànic Llombard, de tradició mediterrània i oriental, oposada
a la tradició preromànica del centre d’Europa. En el sud d’Europa, les
oblidades tradicions artístiques de l’antiga Roma es van convertir en una important
fons de models artístics. Els primers monuments cristians a Roma, com Sant
Pere, es construïren com un recordatori del qual va ser el bressol de la
religió. A més, cal dir que el sid d’Europa gaudia, al voltant del 1300, d’un
sistema de rutes comercials marítimes perfectament establertes, que facilitaven
els contactes artístics entre les diferents regions.
Cal destacar el Gòtic
mediterrani, el qual es caracteritza per l’horitzontalitat dels espais diàfans
i unitaris de l’arquitectura del segle XIV en els regnes hispano-cristians
orientals. Especialment els regnes que formaven part de la corona d’Aragó i el
Languedoc.
Pel que fa a l’Edat moderna, correspon als segles XV i
XVIII. Moment que la funció social de ‘artista comença a superar la posició d’artesà
per assolir una personalitat individual i destacada en les corts, o una figura
d’èxit en el nou desenvolupament del mercat lliure de l’art. A més, de la
mateixa manera que els diferents àmbits culturals, l’art parteix una
progressiva secularització i emancipació de caràcter religiós, arribant al seu
punt culminant amb la Il·lustració. Així doncs, considerem com a art
mediterrani modern:
-
Art del Renaixement mediterrani o el Renaixement del
sud d’Europa [3], per oposició entre el Renaixement italià i el
Renaixement del Nord.
-
Art Barroc mediterrani com pot ser l’art italià o
espanyol.
Per últim, es considera com a art mediterrani Contemporani, el Luminisme valencià i el Mediterranisme, intel·lectualment i literàriament conegut com a Noucentisme. Aquest últim és un concepte definit pel crític d'art Eugeni d'Ors, el qual contempla l'entorn estètic català i provençal, en oposició al modernisme i a les primeres Vanguardes.
En definitiva, tant la dieta mediterrània com l'art o estil mediterrani són el resultat d'una herència cultural que neix de la confluència geogràfica, històrica, antropològica i cultural dels diferents territoris que formen l'Europa Meridional.
Bibliografia consultada:
Azcárate, María Victoria; Sánchez,
José S. (2013). Geografía de Europa.
Madrid. Universitat Nacional d’Educació a Distància.
Duby, Georges (1997). Los ideales del Mediterráneo. Historia filosofía y literatura en l cultura
europea. Barcelona. Icària.
Morán, Gloria M. (2004). Reflexiones sobre la identidad cultural
europea.Coruña. Universidade da Coruña.
Onians, John (2005). Atlas mundial del arte. Barcelona. Art
Blume
