TREBALL INDIVIDUAL: MALTA

Accedim amb el següent enllaç a un estudi sobre la regió de Malta dins del conjunt geogràfic de l'Europa Meridional, per tal de veure el seu paper i la seva importància com a illa en aquest marc. 


Europa Meridional: Malta

TREBALL INDIVUDAL: L’ESTAT DE LA CIUTAT DEL VATICÀ

A partir del següent enllaç, accedirem al treball individual dedicat a un dels estats que conforma la regió d’Europa meridional: L’Estat de La Ciutat del Vaticà. Aquest té una gran importància dins de la regió estudiada, pel fet d’albergar la Santa Seu, màxima institució de l’Església Catòlica, la qual exerceix una gran pressió sobre les polítiques dels diversos estats d’aquest territori. A més, la religió Catòlica és la predominant en el Sud d’Europa i el factor determinant en la constitució dels calendaris, costums i tradicions de la major part de països que conformen l’Europa meridional.

Enllaç al treball: Ciutat del Vaticà

L’estat de la Ciutat del Vaticà vist des del Pont Sant’ Angelo.

Ciutat del Vaticà, any 2014.

L’estat de la Ciutat del Vaticà, Plaça de Sant Pere

Ciutat del Vaticà, any 2014.

 L’estat de la Ciutat del Vaticà, Interior de la Basílica de Sant Pere

Ciutat del Vaticà, any 2014.

TREBALL INDIVUDAL: GRÈCIA

Aquest enllaç ens condueix al treball individual dedicat a una de les regions que conformen la gran regió d'Europa meridional.

Enllaç al treball: Grècia 

Metrópolis d'Atenes.

Grècia, any 2013.

"Tzatziki". Salsa típica de la cuina grega.

Ingredients: iogurt, pepino, all, oli i llimona.

HOMOGENEÏTAT DE LA CULTURA MEDITERRÀNIA

Tot i que els països que formen la regió de l'Europa Meridional no tenen una història única i comuna, si que ha tingut lloc un seguit de contactes entre les diferents regions. A partir de les relacions i intercanvis, principalment comercials, que hi ha tingut lloc al llarg dels anys i que han constituït uns trets culturals comuns entre aquests territoris. Per a Michael Haffernan a, The historical geography of an idea,, durant l'antiguitat el mar mediterrani era el centre del món, el qual es considerava com a indetitat única hegemònica i no tant Europa com a concepte. Amb el cristianisme s'expandeixen els terriotris que configuren aquesta identitat comú que comparen des de la Mediterrània fins el territori bizantí. 

Així doncs, el mar mediterrani és l’eix principal que uneix les regions de l’Europa Meridional, i és a través de la relació entre els pobles meridionals que sorgeixen uns trets culturals comuns. En aquest cas, podem parlar d’una regió o àrea cultural, ja que es tracta d’un territori geogràfic amb una relativa homogeneïtat cultural. Es tracta d’un concepte ambigu, per tant, és essencial fer una breu explicació sobre quins paràmetres hem utilitzat per afirmar que Europa meridional gaudeix d’una certa homogeneïtat cultural. La regió esmentada comparteix símbols, valors, normes, models d’organització, coneixements, objectes, etc que constitueixen la tradició, el patrimoni i la forma de vida d’Europa meridional.

Els aspectes culturals de la regió d’Europa meridional estan arrelats a la cultura grecoromana, i la seva herència va nodrir les civilitzacions dels pobles del sud d’Europa. Tant la civilització grega com la romana, van produir una gran riquesa cultural, i la proximitat amb el mar mediterrani va permetre la seva expansió. Tots els països integrants de la regió d’Europa meridional tenen contacte amb el mar mediterrani, així doncs, en el seu moment també van resultar ser influenciats per la cultura grecoromana. A més a més, a banda de la influència grecoromana, també va rebre un paper important la proximitat amb el mar mediterrani, ja que va contribuir a l’intercanvi d’aportacions culturals entre els països de l’Europa meridional. Així doncs, es creà una cultura pròpiament mediterrània entre les civilitzacions del sud d’Europa.

En primer lloc, un exemple clar d'aquesta hegemonia cultural pròpiament mediterrània, és la dieta. Segons la Fundació de la Dieta Mediterrània, la dieta mediterrània és una “valuosa herència cultural que representa més que una simple pauta nutricional, rica i saludable”. 

Aquesta fundació, creada al 1996, fomenta els valors de la Dieta Mediterrània, els seus productes i el seu estil de vida. Sent un exemple de la importància social i cultural que se li han atorgat a aquesta forma de vida, aquesta institució fomenta la col·laboració amb altres institucions, centres d'investigació, universitats, empreses, productors i entitats d'àmbit nacional i internacional. 

La seva web oficial ens dóna molta més informació sobre tots aquests aspectes com veiem aquí. 

A més, és interessant el documental impulsat per aquesta fundació, el qual va ser el guanyador del premi internacional al millor documental Dieta Mediterrània en el marc del projecte Slowmed. Ja que ens disposa una síntesi gràfica de tots aquests conceptes.

 

La dieta mediterrània acull també un estil de vida pautat per les receptes, els productes primaris, les formes de cuinar, les celebracions i diverses activitats que s’arrepleguen al voltant de l’àpat, i els costums, entre altres coses. L’acte de menjar junts és un dels aspectes identitaris més fonamentals de les regions meridionals. Es tracta d’un moment de sociabilització, de cohesió social i d’enfortiment de llaços que conformen la identitat de la família, grup o comunitat. Aquest moment posa en relleu certs valors com el companyerisme, la hospitalitat, la creativitat, entre altres. Aquest aspecte immaterial forma part d’una clara identitat compartida per les civilitzacions d’Europa meridional. El 2013, La UNESCO va inscriure la dieta mediterrània dins la llista representativa del Patrimoni Immaterial de la Humanitat. En la següent web podem veure com la descriu aquesta i el seu conjunt representatiu: http://www.unesco.org/culture/ich/es/RL/la-dieta-mediterranea-00884

  

 

Malgrat existeixin diferències, el professor i nutricionista Gregorio Varela, distingeix que generalment als països del sud hi ha un consum elevat de fruites i verdures de temporada (respectant el ritme estacional), un alt consum de fruits secs i cereals, un elevat consum de peix, i la utilització freqüent l’ús d’espècies i condiments (que proporcionen molts micronutrients, que la transformen en una dieta molt rica). 

La Fundació dieta mediterrània elabora un esquema sobre els elements qualitatius i quantitatius en la selecció d'aliments que hem d'incorporar a la nostre dieta diària. És l'esquema tradicional però adaptat al nostre estil de vida actual.

Cal destacar, però, que el principal tresor dins la dieta mediterrània és l’oli, es tracta de la principal grassa d’adició utilitzada a la cuina mediterrània. Aquest aliment ha perdurat durant segles a les receptes ja que proporciona un gust i un aroma únic als plats. 

 

"L’oli d’oliva és un dels pilars més bàsics de la dieta mediterrània. Fa més de 6000 anys que es cultiva, i tant la civilització grega com la romana l’utilitzaven per les seves qualitats culinàries i medicinals".

Font: http://www.mondoliva.com/el_aceite_de_oliva-varietales.htm

Juntament amb la utilització de l'oli d'oliva, la Fundació Dieta Mediterrània destaca els deu pilars essencials de la dieta mediterrània:

1. Utilitzar l'oli d'oliva com a principal grassa d'addició.
2. Consumir aliments d'origen vegetal en abundància: fruites, verdures, llegums, xampinyons i fruits secs.
3. El pa i els aliments procedents de cereals han de formar part de l'alimentació diària.
4. Els aliments poc processats, frescos i de temporada són els més adequats.
5. Consumir diàriament productes làctics, principalment iogurts i formatges.
6. La carn vermella s'ha de consumir amb moderació i si pot ser com a part de guisats i altres receptes.
7. Consumir peix en abundància i ous amb moderació.
8. La fruita fresca ha de ser els postres habituals, i postres dolços s'haurien de consumir ocasionalment.
9. L'aigua és la beguda per excel·lència en el mediterrani. El vi s'ha de prendre en moderació i durant els àpats.
10. Realitzar activitat física durant tots els dies, ja que és tant important com menjar adequadament. 

Al voltant de la idea de la cuina Mediterrània s'ha generat una mitología específica, sobre que és la més saludable. No tant sols per la utilització d'aliments frescos, sinó també per la vida equilibrada i sana que se'n desprèn, com l'hàbit regular de fer exercici físic en la vida quotidiana, la socialització alhora de compartir àpats, entre altres coses. Les dietes consumides en les regions mediterrànies han estat, des de sempre, de gran interés ja que s'ha observat que la dieta mediterrània ha ajudat a la prevenció de malalties del cor i de circulació, que tenen poca incidencia en aquestes regions. Un altre factor a destacar és que l'esperança de vida, en aquesta regió, és de les més altes del món.

 

A més, la cuina Mediterrània és un aspecte cultural que vincula la regió amb Àsia i Àfrica, ja que la conca del Mediterràni acull també regions del nord d'Àfrica i d'Àsia occidental.

En segon lloc, l'altre exemple que volem destacar és la construcció del concepte d'art mediterrani. Tot i això, les denominacions historiogràfiques d’art mediterrani o estil mediterrani són ambigües, ja que inclouen un ampli ventall d’estils artístics que s’han associat a la cultura i a la civilització mediterrània, a partir de criteris geogràfics i conceptuals.

Per entendre aquesta idea d’art Mediterrani farem referència al que diu Georges Duby, en el seu llibre, Los ideales del Mediterráneo:

“La idea de arquitectura mediterránea empieza a emplearse en el período de entreguerras, es decir, entre la Gran Guerra europea del 1914 -1918 y la Segunda Guerra Mundial del 1939- 1945. Es en aquel clima de profundos trastornos del mundo occidental cuando, desde diferentes sectores, aparece el deseo de identificar y de perfilar algo que se llamará arquitectura mediterránea. Si repasamos cualquier libro de historia del arte y de la arquitectura, veremos que en realidad habitualmente hablan de arquitectura griega, arquitectura helenística, arquitectura romana, arquitectura visigótica, del renacimiento, del barroco, pero no suele haber ningún capítulo que se titule arquitectura mediterránea. Por consiguiente, no es una noción que haya existido siempre, ni es el resultado de alguna exigencia permanente. Es probable que muchos de los elementos que en la actualidad más fácilmente identificamos con mediterraneidad hayan sido nombrados en otras épocas con otros nombres: se ha llamado arquitectura clásica, tradición clasicista, tradición vernácula o tradición de los pueblos del Mediterráneo, etc. Y no es sino cuando aparece cierta necesidad de identificarse específicamente cuando se empieza a hablar de unos rasgos característicos del Mediterráneo.” (1997: 462).

Així doncs, l’autor creu que:

“desde muchos lugares distintos se ha empezado a preguntar qué sería lo específico de una arquitectura mediterránea. ¿Y por qué las cosas suceden así? Porque, en mi opinión, el deseo de identificar unos rasgos propios de una arquitectura o una tradición mediterránea nace, sobre todo, como antídoto, como corrección, incluso diría como reacción frente a la arquitectura que llamamos del movimiento moderno”. (1997: 464).

Entenem que l’art mediterrani està format per una agrupació d’estils artístics, que es configuren en diferents èpoques i en diferents territoris, però dins de la situació historiogràfica del que s’entén per a població i cultura mediterrània. Per tal de calcificar aquests estils d’art que entren dins la concepció d’art mediterrani ho ordenarem per períodes i estils.

En primer lloc, en el període de la Prehistòria, l’art que s’ha entès com a mediterrani^[1] és:

-          Art rupestre mediterrani o llevantí, de l’arc de la Península Ibèrica i en contraposició a l’art franc-cantàbric.

-          Art rupestre de l’arc mediterrani de la Península Ibèrica a Almeria.

-          Art rupestre de l’arc mediterrani de la Península Ibèrica a la Comunitat Valenciana.

-          Art Megalític ^[2], difós principalment per les illes del Mediterrani i prolongada des de l’Estret de Gibraltar fins a la Bretanya i Anglaterra.

En segon lloc, l’art de l’Edat Antiga en destaquem els diferents estils d’art de les antigues civilitzacions mediterrànies:

-          Art egipci

-          Art de l’antic Llevant mediterrani

-          Art dels hitites

-          Art fenici

-          Art cartaginès (hereter de l’anterior)

-          Art grec, inclou les civilitzacions prehel·lenístiques

-          Art romà, inclou les civilitzacions preromanes, és a dir, l’art etrusc.

-          Art ibèric

La majoria dels estils artístics d’aquestes civilitzacions es caracteritzen per la utilització de la pedra, utilització de grans blocs i sistemes constructius de sòlides columnes. A més, l’arquitectura civil estava destinada a la construcció de cases, palaus, fortaleses, muralles... dels quals, n’han perdurat molt poques restes. Pel que fa a l’escultura i la pintura, es caracteritzaven per l’elaboració de figures juxtaposades, col·locades en plans superposats. A més, les imatges es disposaven a partir de criteris jeràrquics, seguint models estereotipats amb un caràcter simbòlic o màgic.

Cal dir que a partir del segle IX i VII a.C. els grecs van exercir de mediadors entre la influència orientalista i al resta del món mediterrani, a partir de la colonització i el comerç. El cas dels fenicis va ser diferent, aj que era un poble que posseïa el seu propi art oriental d’estil principalment egipci.

Seguidament, l’Edat mitjana és un període de gran expansió espacial. L’art medieval es caracteritza per expressar-se a partir de diferents mitjans i diverses disciplines, tècniques i gèneres artístics, com: l’arquitectura, l’escultura, l’orfebreria, els frescos, mosaics... Les arts anaven lligades al concepte de gremi i ofici. Així doncs, destaquem coma  art mediterrani medieval:

-          Art bizantí

-          Art islàmic

-          Arts sincrètiques, com el cristiano-musulmà, el mossàrab, el mudèjar i l’àrab-normand.

També l’art Romànic relacionat amb l’art Romànic Llombard, de tradició mediterrània i oriental, oposada a la tradició preromànica del centre d’Europa. En el sud d’Europa, les oblidades tradicions artístiques de l’antiga Roma es van convertir en una important fons de models artístics. Els primers monuments cristians a Roma, com Sant Pere, es construïren com un recordatori del qual va ser el bressol de la religió. A més, cal dir que el sid d’Europa gaudia, al voltant del 1300, d’un sistema de rutes comercials marítimes perfectament establertes, que facilitaven els contactes artístics entre les diferents regions.

Cal destacar el Gòtic mediterrani, el qual es caracteritza per l’horitzontalitat dels espais diàfans i unitaris de l’arquitectura del segle XIV en els regnes hispano-cristians orientals. Especialment els regnes que formaven part de la corona d’Aragó i el Languedoc.

Pel que fa a l’Edat moderna, correspon als segles XV i XVIII. Moment que la funció social de ‘artista comença a superar la posició d’artesà per assolir una personalitat individual i destacada en les corts, o una figura d’èxit en el nou desenvolupament del mercat lliure de l’art. A més, de la mateixa manera que els diferents àmbits culturals, l’art parteix una progressiva secularització i emancipació de caràcter religiós, arribant al seu punt culminant amb la Il·lustració. Així doncs, considerem com a art mediterrani modern:

-          Art del Renaixement mediterrani o el Renaixement del sud d’Europa ^[3], per oposició entre el Renaixement italià i el Renaixement del Nord.

-          Art Barroc mediterrani com pot ser l’art italià o espanyol.
 
Per últim, es considera com a art mediterrani Contemporani, el Luminisme valencià i el Mediterranisme, intel·lectualment i literàriament conegut com a Noucentisme. Aquest últim és un concepte definit pel crític d'art Eugeni d'Ors, el qual contempla l'entorn estètic català i provençal, en oposició al modernisme i a les primeres Vanguardes.

En definitiva, tant la dieta mediterrània com l'art o estil mediterrani són el resultat d'una herència cultural que neix de la confluència geogràfica, històrica, antropològica i cultural dels diferents territoris que formen l'Europa Meridional. 

Bibliografia consultada:

Azcárate, María Victoria; Sánchez, José S. (2013). Geografía de Europa. Madrid. Universitat Nacional d’Educació a Distància.

Duby, Georges (1997). Los ideales del Mediterráneo. Historia filosofía y literatura en l cultura europea. Barcelona. Icària.

Morán, Gloria M. (2004). Reflexiones sobre la identidad cultural europea.Coruña. Universidade da Coruña.

Onians, John (2005). Atlas mundial del arte. Barcelona. Art Blume

^[1]http://eu.www.mcu.es/patrimonio/MC/PatrimonioMundial/BienesDec/ListadoBienes/ArteRupestre.html

^[2]http://www.arqueoguia.com/talati/cat/talatch1.html

^[3]http://www.museothyssen.org/microsites/exposiciones/2001/renacimiento/renacimiento.htm

POBLACIÓ, DEMOGRAFIA I MIGRACIÓ

Per parlar dels conceptes que volem introduir en aquesta entrada ens hem centrat en diferents dades geogràfiques del territori de l'Europa Meridional per crear diverses taules i gràfics que ens serveixin de base per fer-ne un anàlisi. Aquestes fonts principalment fan referència al percentatge demogràfic de cada país que conforma la regió, com ara les dades sobre el llenguatge, extretes de l'enllaç digital del mapa etnològic dels llenguatges del món.  Així com la pàgina web de Worldometers i la base de dades del banc mundial.

En aquest apartat hem decidit utilitzar fonts digitals per poder agafar les últimes dades mundials i així aproximar-nos més a la realitat actual. El recull d'informació que hem extret la reunim en la següent taula: 

Generem a partir d'aquí un gràfic per fer més visual la informació demogràfica de cada país. Amb el qual veiem que dintre de l’Europa Meridional Itàlia és el país més poblat de la regió, seguit d’Espanya amb uns percentatges de 30% i 30% respectivament. Aquestes dues regions tenen un percentatge molt més elevat de població que la resta de territoris, ja que els següents serien Portugal o Grècia representats amb un 7% de la població de la regió. Els territoris amb menys percentatge demogràfic son Malta i Andorra amb un percentatge molt reduït.

Ara bé si comparem aquests percentatges demogràfics amb el conjunt europeu veiem que encara que Itàlia és la zona més poblada de la nostra regió no ho és en realitat d'Europa. La zona més poblada del conjunt la situaríem doncs al centre del continent que en el següent mapa veiem marcada d'un color violeta més potent. La nostra zona doncs queda dibuixada amb uns colors més suaus demostrant que tot i tenir zones molt poblades com l'interior d'Espanya, com vèiem amb les dades de la graella anterior referint-nos a la població territorial.  

El següent paràmetre que hem volgut analitzar és el percentatge de població urbana en el territori, arribant a la conclusió que en tots els territoris domina amb un elevat percentatge la població urbana.Tot i que Bòsnia Hercegovina té l'índex més baix de tota la regió amb un percentatge d'un 39,9%, per tant aquest és l'únic territori amb una majoria de població no urbana. 

La mitjana d'edat actual ens ha semblat una dada interessant per tal de veure en quins territoris la mitjana d'edat és més jove que en les altres, hem volgut posar-ho en un gràfic per fer més visual aquesta informació. El poble més jove actualment veiem que és Albània i contràriament el país amb una edat més elevada és Itàlia. 

En aquesta graella hem afegit les dades d'immigració al sud d'Europa, les quals hem centrat a partir de les dades lingüístiques, per veure d'aquesta manera la multicultural de cada territori a través d'observar el número de parlants de cada idioma en cada país. La informació que hem trobat en aquest punt és molt diversa i veiem que hi ha una gran varietat dialectal en els diferents paisos, excepte en els de territori més reduït on veiem que el número de parlants d'altres idiomes és tant baix que no apareix mencionat. Els territoris on trobem més varietat, i per tant on el número de immigració deu ser molt més elevat són: Grècia, Itàlia i Espanya. Els territoris que per el contrari tenen menys índex de parlants d'altres idiomes són els que geogràficament disposen d'un territori més limitat, com Ciutat del Vaticà, Gibraltar i Sant Marino. Si ens hi fixem però veiem que aquests idiomes majoritàriament son europeus posant en evidència un fluxe d'intercanvi de paisos. 

Finalment per parlar del tema de les migracions hem generat una gràfica per veure'n la dinàmica actual. Espanya és amb diferència el país amb més migració de la regió, encara que s'ha reduït notablement en els últims anys. Itàlia tot i ser el país amb molta més població com analitzàvem a l'anterior gràfic veiem com també segueix la dinàmica d'Espanya pel que fa migració. 

Per acabar encara que en els anys que hem analitzat hi ha hagut diferents tendències migratòries i polítiques per gestionar-ho, al llarg de la història hi ha hagut diferents factors tant socials com polítics que han afectat a la nostra regió en aquest sentit. Per això creiem important apuntar i destacar breument alguns els fenomens migratoris més importants que van afectar al llarg dels anys l'Europa Meridional.

Durant els segles XVI i XIX el colonialisme va ser un factor imporantitism dins de les migracions europees, on diverses regions colonitzades rebien un gran número de població europea que ara habitaria la zona. I que després amb el descolonialisme provocarien una altre onada migratòria probablement cap al país d'origen. 

Finalment volem destacar els fets produïts després de la segona guerra mundial i sobretot en els casos de Itàlia, Grècia, Portugal i Espanya en els que es va produir una gran diàspora que van provocar que milions de persones es repartissin ara per tot el continent. A més que durant el conflicte bèl·lic i l'auge de la producció armamentista provocà que molta població es traslladés al continent americà sota la promesa d'un treball. 

Sobre els conceptes d'Ostergen i Rice

Europe as a Culture Realm és una obra escrita per R. C. Ostergen i J. G. Rice on es tracta el concepte de regió, i s’hi estableixen tres tipologies diferents: la regió institucional o administrativa, la regió subjectiva i la regió classificatòria. En relació a aquesta divisió proposada per R. C. Ostergen i J. G. Rice, considerem que la regió d’Europa meridional, lluny de ser una regió administrativa o institucional, és una regió classificatòria, i alhora subjectiva.

Regió subjectiva perquè el reconeixement d’aquesta regió es basa en una percepció de caràcter subjectiu com és la situació geogràfica d’una regió en relació a un espai determinat, des del punt de vista d’un subjecte. Cal tenir en compte, doncs, que la situació geogràfica varia depenent del territori sobre el qual es pren referència. Així doncs, per als europeus, l’Europa meridional consta de tots aquells països situats geogràficament al sud en relació a l’Europa comunitària.

També, podem parlar d’Europa meridional com una regió classificatòria ja que l’afegit de meridional serveix per classificar les regions d’Europa en grups i segons un sistema establert a partir de paràmetres geogràfics. 

Bibliografia consultada:
Ostergren, Robert C.; Rice, John G. (2004). “Introduction: Europe as a Culture Realm” a The Europeans. A Geography of People, Culture, and the Environment.  Nova York. The Guilford Press. Capítol 1. Pàgines 1-32.

ORGANITZACIÓ POLÍTICA I DADES REGIONALS

La majoria de les regions de l’Europa meridional són repúbliques parlamentàries, com és el cas d’Albània, Bòsnia i Herzegovina, Croàcia, Grècia, Itàlia, Malta, Macedònia, Montenegro, Portugal, San Marino, Sèrbia i Eslovènia. D’altra banda, hi ha excepcions, com Andorra, la forma de govern dels quals és un coprincipat parlamentari. Altres casos excepcionals són els que presenten Gibralatar, Espanya i la Ciutat del Vaticà, on s’hi estableixen monarquies de naturalesa diferent. Les dues primeres són monarquies parlamentàries, mentre que a la Ciutat del Vaticà hi té lloc una monarquia absoluta. En tot cas, tant les repúbliques parlamentàries com les monarquies parlamentàries en tenen ben poques, de diferències, perquè en els dos casos les responsabilitats governamentals recauen en el president del govern, canceller o bé primer ministre.  Aquesta lleu diversitat en les formes polítiques de cada regió es deu a la naturalesa canviant de les polítiques econòmiques presents en el marc de l'Europa meridional, atès que ha afectat directament a les estructures polítiques de la regió.

Malgrat tractar-se del mateix continent, Europa està dividida en una sèrie de regions ben diferenciades entre elles. Seria molt apropiat repetir amb Andreas Kaplan: “Europe can be described as embracing maximum cultural diversity at minimal geographical distances” (2014: 532). Pel que fa a l’extensió del terreny, i prenent com a referència el continent europeu (de color rosat a la gràfica), Europa meridional ocupa el 29,3% del territori (de color granat), és la segona regió més extensa després d’Europa de l’Est (33%). 

El 80% de la superfície d'Europa meridional és muntanyosa, i gran part d'aquesta superfície són àrees deshabitades perquè estan situades a gran altitud. Com podem observar a la imatge següent,  la major part de la superíficie dels països delimitats per la línea blanca (que vindrien a ser els que conformen Europa Meridional) és de color terrossa; és a dir, es troben a una major alçada que els territoris de color verdós. Així doncs, observem com la superfície d'Europa Meridional gaudeix d'un relleu abrute i muntanyós. En canvi, en termes generals, a Europa el que predomina és la plana, i el 66% del territor no supera els 200 metres d'altitud. 

Font: Google Maps

Pel que fa a les dades d’immigració, l‘Europa meridional segueix un patró establert per Baldwin-Edwards i Arango, diferenciat de la resta d’Europa. Seguidament, presentem una comparació de les característiques de la immigració d’Europa meridional amb les d’Europa del Nord, per establir-ne les diferències més substancials:

EUROPA MERIDIONAL	EUROPA DEL NORD
Diverses nacionalitats	Nacionalitats específiques
Diferents nivells d’educació	Nivell baix d’educació
Absorció alta per l’economia informal	Incorporació a l’economia formal
Contractació laboral il·legal per persones privades	Contractació laboral per agències estatals
Arribada, residència o contractació il·legal	Sota legalitat (excepte a França)
Sovint no hi ha drets socials i pocs drets legals	Igualtat amb els nacionals o de base jurídica específica

Font: Baldwin-Edwards, Martin; Arango, Joaquin (1999). Immigrants and the Informal Economy in Southern Europe. London. Frank Cass. Pàgina 2.

Els sectors principals ocupats pels immigrants dins la regió d’Europa meridional són els sectors de la construcció, de l’agricultura, els serveis domèstics i la venda ambulant; mentre que a la resta d’Europa, sobretot al Nord d’Europa i a l’Europa central, el percentatge d’ocupació immigrant en els sectors esmentats és més baix ja que aquestes regions es caracteritzen per una creixent integració dels treballadors immigrants a feines manufacturades regulars.

D’altra banda, en termes d’economia, Europa meridional presenta entre el 19 i 27% d’economia submergida, mentre que al continent europeu es manté al 18,5%.

Bibliografia consultada

Baldwin-Edwards, Martin; Arango, Joaquin (1999). Immigrants and the Informal Economy in Southern Europe. London. Frank Cass.

Kaplan, Andreas (2014). “European Management and European Business Schools: Insights from the History of Business schools” a European Management Journal. Volum 32. Pàgines 529-534. http://www.sciencedirect.com/science/article/pii/S0263237314000425

Wallen, C. C. (1977). “Climates of Central and Southern Europe” a World Survey of Climatology. Volum 6. Univeristy of Maryland. USA.